A la península ibèrica preromana es parlaven diverses llengües i hi havia diverses escriptures. D'entre totes, l'escriptura ibèrica és la que va tenir més extensió, tant geogràfica com cronològica, difonent-se fins i tot en àrees de parla celta i en plena ocupació romana. Actualment es coneixen més de 2000 textos escrits en signari ibèric en tota mena de suports: pedra, coure, plom, ceràmica gravada i pintada. Això ens indica que era una escriptura ben coneguda que gaudia de prestigi i que tenia múltiples usos socials.
La diversitat enorme de suports en els quals trobem escriptura, així com la seva àmplia difusió i usos, demostren que es tracta d'una escriptura consolidada.
Una de les complexitats de l'escriptura ibèrica és que es tracta d'un sistema híbrid, semisil·làbic, que barreja caràcters que tenen valor alfabètic amb d'altres que tenen valor sil·làbic:
Fins no fa gaire es creia que l'iber no distingia les oclusives sordes i sonores però darrerament les investigacions han confirmat que a la zona nord-oriental hi ha un signari dual que sí que les diferencia. Es troba des del sud de França (Rosselló i Llenguadoc), als Pirineus, a l'interior i a la costa de Catalunya i a zones de Castelló i València (Llíria). Sembla fins i tot que els celtibers van copiar aquest signari dual adaptant-lo a la seva llengua.
escriptura nord-oriental
taula dels caràcters |
escriptura meridional taula dels caràcters |
escriptura grecoibèrica
taula dels caràcters |
escriptura tartessia taula dels caràcters |
 |
 |
 |
Webmistress: Núria Delgado.
