Llengua

• Vocals:

  a, e, i, o, u

Tot i que l’inventari, generalment acceptat, és de cinc vocals, en alguns textos apareixen signes diferenciats que podrien fer pensar en un inventari més ample. Alguns estudiosos creuen que l’iber tenia una sisena vocal palatal, situada entre la /e/ i la /i/, tot i que alguns investigadors la interpreten com a vocal nasalitzada o velaritzada recolzada en una vocal a.

La vocal més present en ibèric, la més constant a totes les cronologies i territoris, és la /i/. Aniria seguida per la /e/ i després per la /a/. A una àmplia distància seguirien la /u/ i finalment la /o/. La distribució majoritària de vocals palatals és una de les característiques de l’iber, i no és habitual. Normalment, les llengües prefereixen una distribució vocàlica més contrastada (per exemple A-I-O).

A continuació fem un resum per zones:

Zona B, sud de França. A Enserune MLH B.1.37 tenim probablement set vocals. Hi ha un caràcter de doble espiga interpretat com a variant de la /e/ i dues grafies diferents per a la vocal /a/ (Untermann a1 i a6). A Pech Maho MLH B.7.35, en canvi, tot i tractar-se d’un text llarg compost per 44 signes, no hi ha ni una sola /a/ isolada (el valor /a/ apareix, evidentment, en caràcters sil·làbics).

Zona C, costa catalana. A Empúries MLH C.1.1, C.1.2, C.1.3, C.1.4 la vocal /i/ segueix sent la més present seguida per dues variants de la vocal /a/. A Ullastret, plom, MLH C.2.3, la /a/ guanya a la /i/. A Palamós, plom, MLH C.4.1, la lletra /o/ supera la /u/.

Zona D, Catalunya central. A la Joncosa MLH D.18.1, les vocals /i/ i /e/ estan molt igualades. Si tenim en compte el total de distribució i sumem els caràcters sil·làbics, és a dir /a/ + /BA/ + /TA/ + /KA/, la /e/ + /BE/ + /TE/ + /KE/, i la /i/ + /BI/ + /TI/ + /KI/ ens donen uns totals de 60 (nucli vocàlic /a/), 67 (nucli vocàlic /e/) i 54 (nucli vocàlic /i/), és a dir, la presència de la vocal /e/ supera la de la /i/.

Zona F, costa valenciana entre el riu Ebre i el riu Xúquer. A Castelló i la Vall d’Uxó, la distribució vocàlica és molt regular. L’ordre vocàlic és /i/, /a/, /e/ i, a molta distància, /u/ i /o/. A Llíria i Yatoba, la distribució és molt semblant a l’anterior però a Llíria la /a/ supera la /i/, invertint el total de valors absoluts.

Veiem que les diferències són considerables per la qual cosa creiem que el tema de les vocals pot reservar encara algunes sorpreses. Podria haver-hi altres raons? Sí. Creiem que alguns sufixos tenien la funció de marca gramatical precisament a la consonant i que, per tant, era possible representar-la com a KA, KE o KI sense que el caràcter tingués un autèntic valor vocàlic sinó consonàntic...

• Consonants:

Hem agrupat les consonants per mode d’articulació:

Consonants oclusives: si tenim en compte tot l’inventari de sons i fem un càlcul quantitatiu, les oclusives ocupen prop del 50%, és a dir, la meitat dels sons consonàntics de la llengua ibèrica són d’articulació oclusiva.

Hi ha encara dificultats per establir un inventari exacte dels sons oclusius. Per una banda, l’escriptura ibèrica utilitza per a les oclusives caràcters sil·làbics que uneixen la consonant oclusiva a una vocal, és a dir, hi ha un caràcter per a cadascuna de les síl·labes KA, KE, KI, KO, KU.

Alguns investigadors van considerar que l’escriptura ibèrica era deficitària perquè sovint no presentava distinció entre oclusives sordes i sonores. No obstant, les noves investigacions estan demostrant que la variabilitat de caràcters sil·làbics no és aleatòria, els escrivents diferenciaven, en un mateix text, diferents sons afegint un traç més a un caràcter. Es desconeix el que aquesta diferenciació de les oclusives pretén: si representar l'oposició entre sons consonàntics sords i sonors, o diferenciar punts d'articulació més o menys palatal. De fet, fins i tot podria no tractar-se de la diferenciació d'un punt d'articulació, sinó d'un mode d'articulació. Per exemple, un so fricatiu amb un grup consonàntic alveolar o palatal. La realitat és que no se sap exactament quina diferenciació fonètica s'està representant, només sabem que, efectivament, hi ha una diferenciació i que el codi lingüístic ibèric la recull.

Nosaltres pensem que cal tenir en compte el context articulatori perquè encara avui apliquem una llei que ensordeix les oclusives a final de mot i les sonoritza en posició intervocàlica. Altres raons poden ser les elisions de sons en contacte; la distinció de sons africats dobles (/ts/, /dz/, /tf/, /dz/), o la ja explicada en analitzar la diversitat vocàlica: podria ser que la marca gramatical recaigués sobre la consonant. De tota manera, la distribució de les oclusives és aclaparadora i representa sempre un mínim del 50% del total del registre de sons consonàntics.

Consonants vibrants: es el segon grup en presència i ocupen al voltant del 20% dels sons consonàntics. A totes les cronologies i territoris hi ha clarament representades dues ròtiques diferents que s’interpreten com a R simple i doble RR.

Consonants fricatives: es el tercer grup en presència i representa aproximadament un 13%. En ibèric hi ha, de manera molt clara a totes les cronologies i territoris, dues sibilants que normalment s’interpreten com a S sorda i Z sonora. Nosaltres creiem que l’iber tenia també els sons africats que trobem tant a les llengües romàniques construïdes damunt del seu substrat com al basc.

Consonants nasals: com a grup consonàntic representen entre un 6 i un 7 % amb una distribució paral·lela al grup de les consonants laterals. Malgrat s’accepten tres nasals diferents, la més present és sense cap mena de dubte la nasal dental N. La presència de M augmenta a les zones celtibers. Alguns dels caràcters acceptats com a nasals presenten problemes d’interpretació ja que la seva ocurrència, en contextos on apareixen precedits o seguits per altres consonants, sembla indicar que la pronunciació requereix el recolzament d’un nucli vocàlic. Hi ha casos, com el de la Joncosa MLH D.18.1, amb el caràcter V (Untermann m1 interpretat com a nasal) o com el de Vall d’Uxó MLH F.9.5 i MLH F.9.7 amb el caràcter Y (Untermann m2 també interpretat com a nasal) que no només destrossen l’estadística sinó que apareixen en contextos on una nasal resulta impronunciable. Caldrà, per tant, revisar aquestes interpretacions.

Consonants laterals: representen entre un 6 i un 7 % amb una distribució paral·lela al grup de les consonants nasals. En els textos trobem caràcters que alguns investigadors han interpretat com una variant de la lateral. Podria tractar-se d’una lateral palatal LL o una lateral dental LT.

Tenim doncs, que entre les N i les L sumen el mateix que les S/Z i encara haurem d’afegir les R per tal que, tots aquests grups junts, aconsegueixen igualar el de les oclusives.

Absències significatives:

A vegades ens dóna més informació allò que no trobem en una llengua que el que trobem. La llengua iber presenta algunes absències que han de ser, per força, significatives:

• No hi ha F, P i poques M
• No hi ha vibrant en posició inicial de mot
• No hi ha aspiració, ni sons uvulars o glotals
• No hi ha muta cum liquida = dues consonants seguides (fricativa + líquida)
• No hi ha grups de consonants inicials BR PR (oclusiva + líquida)

Atès que encara hi ha caràcters no desxifrats i alguns que no han estat interpretats correctament, aquesta és una aproximació generalista que marca un esbós de com podia sonar la llengua dels ibers.

Us podeu descarregar un estudi fet per Carme J. Huertas, basat en la freqüència absoluta de caràcters als diferents territoris i cronologies mencionats. Per al mateix es van tenir en compte els textos més llargs, evitant les marques repetitives i els signes que podrien tenir valor numeral que alterarien l’estadística.

Descarregar PDF